Sant Blai gloriòs…..

Enguany com mana la tradició el torrentins i les torrentines ens vam fer al carrer per celebrar el tradicional porrat de Sant Blai, però enguany va ser més divertit que mai. I és que es juntaven molts ingredients per fer més divertit una festivitat que te com a principal plat una mena de fira comarcal on s’exposen productes de la comarca, es promocionen comerços i es troben atraccions per als més menuts. Però este serà recordat com el primer Sant Blai del PP, i com el Sant Blai dels candidats. Vos conte diverses historietes polítiques de la festa.

Resulta que després de molt de temps oblidat Torrent es va convertir en un epicentre polític. Els dos candidats del PP i PSOE (o PPSOE que és el mateix) per la circumscripció de València es passaren per la capital de l’Horta sud. El més matiner va ser Esteban Gonzalez Pons (pulseritas que és com li deien les xicones del seu gabinet quan va ser conseller portanveu, no se perquè pregunteu a d’elles). El polític del Partido Popular, acompanyat per la nostra jove alcaldessa, Maria Jose Català (ara parlaré d’ella), va assistir a una carrera de cotxes en l’avinguda. Que va dir de Torrent?? Res de res, el seu discurs habitual al voltant de l’aigüa. Em compten gent proper al PP de Torrent que el candidat estava molt preocupat per l’assistència de Canal 9 a la seua visita torrentina. Per l’amor d’un cerdo!!!!! Però com anaven a faltar. Doncs no, no faltà l’ent de tots els valencians. Be de tots menys de Maria Teresa Fernández de la Vega, perquè com ja sabeu ara és més valenciana que ningú ja que s’ha empadronat en Benaixida. Jo durant un moment en la visita de la vice-presidenta a Torrent vaig dubtar si també s’empadronaria a Sant Blai, per demostrar que és més torrentina que ningú. Serà per empadronar-se!!! Per Favor!! Que li ho pregunten a Fabra. Doncs al tema, si el ent públic valencià va fer un publirreportatge de Gonzalez Pons, de Maite (Que ja està empadronada i ja n’hi ha confiança) no va traure un minut. Serà perquè tenien presa.

I dos. Segon cotilleo. Açò de Sant Blai ho organitza l’Ajuntament amb la Esglèsia Sant Lluis Bertran de Torrent. Doncs atenció a la jugada de l’Alcaldessa. Maria José Català va i es reuneix amb el rector de l’esglèsia i li diu que vol que la misa major vaja per televisió, per Popular TV clar (una cadena de la conferència episcopal que ha rebut TDT en totes les autonomies on governa el PP). El pàrroc, que al pobre home açò de la política li dona prou igual, li diu que be. Arriben els de Popular Televisió planten un fum de càmeres pel mig de l’esglesia i el rector els diu que així no poden estar, s’indignen els televisius i se’n van. Maria José Català, que ja la va tindre en la cabalgada de reis jajajajajja que gran cabalgada la d’enguany!!!!, s’entera de la jugada telefona al pàrroc i li diu que l’any vinent no es farà Sant Blai a esta esglèsia (una tradició de varios segles). Conclusió: durant la misa major no assisteix cap regidor del PP i hi ha ple del PSOE!!! El món al revés!!!.

Ai com diu la tradició….Sant Blai Gloriòs, deixa’ns tranquils i endute’ls a tots!!!!!!

De cultures i incultures

Deixe el article d’opinió que vaig escriure en el darrer número del XOC, la revista cultural que editem a la Regidoria de Cultura, Joventut i Promoció Lingüística.  Aquells que em coneixen ja saben a qui va dedicat…

“El camí recorregut per la nostra societat ha tingut una evolució constant en les distintes etapes de la nostra història. L’antiguitat va dur l’esplendor de Roma i Grècia, l’època medieval la consolidació d’Europa i l’eclosió de l’orient, l’edat moderna la Il·lustració i la caiguda dels absolutismes, i l’època contemporània l’evolució en els camps científics i socials. Este últim  aspecte ha estat bàsic en l’augment de les llibertats socials de les persones, especialment en les que fan referència a les d’expressió, pensament i ideologia. 

El passat mes, la Unió Europea feia públic un augment de la intolerància a Espanya, vinculat a diferents factors que actuen hui per hui dins de la nostra societat. Les actuacions d’intolerància  pel que fa a la diferència racial, religiosa o ideològica s’han multiplicat en una societat cada vegada més diversa en totes estes vessants. En els darrers temps, les diferents ideologies han elaborat els seus discursos entorn a la denigració discursiva, en moltes ocasions física per part dels més radicals, d’aquell que no pense com u mateix. Este fet suposa, sense cap dubte, la destrucció total dels principis democràtics davant dels quals es construeix una societat estructurada en els fonaments del respecte i la tolerància cap als altres, al cap i a la fi cap a la societat. Resulta curiós per tant, apreciar amb la facilitat que algunes persones empren termes desqualificatius cap a d’aquelles cultures diferents a les que anomenen amb una facilitat tremenda com incultures, però també resulta curiós observar com aquells, que amb més freqüència empren estes paraules i tenen estes actituds, són els mateixos que deneguen la seua pròpia cultura per desconeixement, però sobretot per intolerància”.

Vos deixe també un enllaç per a que us descarregueu el XOC.

 

XOC GENER-MARÇ 

 

 

Una Qüestió personal

Eren Falles de 2003, arribava a casa un poc fart del soroll dels masclets, els petards i el rebombori habitual d’estes dates estridents, alhora que festives per a molts valencians. Tot i les festes de Sant Josep, un univers que estranyament m’ha cridat l’atenció mai, el meu cap donava voltes a l’actualitat. El Consell iniciava una investigació més important de la situació dels albergs valencians després del desastre de La Todolella, Pablo Laso era destituït com tècnic de Pamesa… Vaig encendre la televisió àvid no se molt be de què, o simplement com a mecanisme absurd, com un habitual ritual superficial que executes a l’arribada a la casa. Però el ritual va passar de ser superficial a un colp important d’atenció. Un home entrava a un hospital rodejat d’un important grup de gent que l’insultava reiteradament: – Assassí!!  La Comunitat de Madrid, amb Esperanza Aguirre al capdavant com a presidenta i Manuel Lamela com a consejero de Sanidad, destituïa a la cúpula de l’hospital Severo Ochoa de Leganés, arran d’una denúncia anònima sobre “una pràctica d’eutanàsia massiva” amb fins a 400 suposats casos d’homicidi. El consejero, Manuel Lamela, va donar credibilitat a la denúncia. En el centre de l’huracà es va situar al coordinador del servei d’Urgències, Luis Montes. Este home era el que aquell allau de gent cridava assassí.

 

Gener de 2008. Va i el Tribunal d’Instrucció número 7 de Leganés decideix esta setmana que de pràctica massiva d’eutanàsia res de res, de negligència mèdica res de res, de falta de professionalitat res de res… Vinga i ara que?? De moment el que era consejero de Sanidad ja no ho és i el nou, un tal Juan José Güemes, assenyala que la decisió que es va adoptar en el seu moment de destituir al doctor Luis Montes com coordinador d’Urgències de l’Hospital Sever Ochoa de Leganés va estar “ben presa” i no es va deure a “causes disciplinàries”, sinó a “raons organitzatives”. Unes raons organitzatives que  segons ell es deu a que el servei d’urgències de l’Hospital funciona ara millor…Vinga!!! Anem a continuar rascant. Segons assegura CCOO en la seua branca de Sanitat de la Comunidad  de Madrid les urgències han empitjorat de manera dràstica des de la destitució de Montes, de fet hui he tingut accés a una carta de la defensora del pacient al Consejero de Sanidad el senyor Güemes, deixe uns fragments:

 Habiendo tenido conocimiento de la inundaciones acaecidas esta madrugada en la urgencias del Hospital Severo Ochoa de Leganes , queremos manifestarle nuestra repulsa ante lo que consideramos un abandono de una instalaciones de un hospital tan emblemático como necesario para la población de Leganes y recordarle que no es el único en Madrid en esta lamentable situación.Mientras la Sra. Aguirre y Vd. mismo , sacan pecho inaugurando hospitales (por cierto incompletos o solo la piedra) , mientras otros se caen a pedazos , La Paz, Ramón y Cajal, Doce de Octubre, Puerta de Hierro , Gregorio Marañon, con necesidad de una remodelación en alguna de sus instalaciones para que no se caigan, por dar un ejemplo el Hospital Clínico San Carlos , con obras que llevan años sin que se vea el final de estas etc. etc.Es bochornoso que los pacientes además de las largas esperas en urgencias tengan que pasar por la lamentable situación, de ser trasladados, y los pocos trabajadores tengan al colapso de las urgencias también que atender a este tipo de eventualidades, por unas circunstancias totalmente previsibles, por el deterioro.Le instamos a ocuparse de los problemas de estos centros y las necesidades urgentes de adecuación de las zonas mas deterioradas (…)

Atentamente, Carmen Flores (presidenta)

Y si busquem més que trobem?? És curiós rascant i preguntant a periodistes i gent de Madrid m’asseguren que darrere de tot açò podria estar…la privatització. La defenestració i deixada d’un servei, l’ abandonament a la seua pròpia sort fins que el seu funcionament siga irresistible podria ser l’excusa perfecta per a privatitzar este servei??? Per a cedir-lo a determinats interessos???Tal vegada la clau d’este procés, basat en misterioses denuncies anònimes, hi ha que buscar-lo en la sanitat privada. Es difon com qui no vol el dubte entre els pacients, s’escampa la por entre els professionals i el més miserable de tot es juga amb els sentiments dels familiars dels malalts per diners. Espero que això no siga així.

I Esperanza que ha dit de tot açò?? Doncs que ella no te res personal contra els metges…

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E,

 

VINC D’UN PAÍS SENSE NOM

Sempre m’ha cridat l’atenció, i molt, la sociologia, la forma de ser i sentir dels valencians. Moltes vegades he intentat explicar a d’aquells amics de fora el perquè del nostre caràcter, les nostres lluites i la nostra manera de ser però al remat ho he deixat per impossible, tal vegada perquè jo no m’explicava be, perquè ells no m’entenen o perquè és impossible d’explicar…. Serà perquè ni els propis valencians sabem el que volem, d’on venim, ni cap a on caminem com a poble…si alguna vegada ho hem fet. Però recentment vaig viure una situació que em va tornar a fer reflexionar al voltant de nosaltres mateixos (Nosaltres els valencians).

 De quan en quan m’agrada viatjar a l’illa de Mallorca, allí gràcies a bons amics vaig tindre l’oportunitat de gaudir d’uns quants de dies d’esplai i de la tranquil·litat que et contagien els mallorquins (especialment els de sa part forana). En un d’aquestos moments vaig tindre una conversa distesa amb una persona, la qual amb sense voler em va ficar en un embolic… El meu interlocutor després d’uns minuts d’amena xerrada em va preguntar: - I tu d’on vens? La meua resposta va ser la habitual “de Torrent, un poble del País Valencià”…. 

Als valencians ens agrada la pólvora, un art autodestructiu de segons, d’explosió i exteriorització estrident, però que per a nosaltres duu el significat de l’alegria. Esta és, tal vegada, una bona metàfora del nostre caràcter. Ens agraden les traques. Traslladat a la vida significa que una societat normal ens pareixeria avorrida. Ens barallem per noms, banderes, idiomes i fins i tot per l’origen i la forma de fer la nostra gastronomia. Som així, com una bona traca, una gran mascletà que cada vegada sona més fort, que acaba amb un terratrèmol espectacular que sembla la fi del món i que és predecessor de la tranquil·litat. Però que al dia següent, al cap d’un temps es torna a repetir i torna a sonar més fort. Els nostres embolics socials i d’indentitat no paren, les traques continuaran sonant, cada vegada més fort, i no és veu el final, tal vegada perquè és així com ens agrada viure.

 

Vaig deduir un caire de estranyesa en la cara del meu interlocutor a la meua resposta. “Ets el tercer valencià que conec i els tres m’heu dit un nom distint de la vostra terra”. Aquella contestació em va paralitzar per un segons. No ho amague, em va deixar sense paraules. Però després d’un segons de reflexió em vaig quedar mirant-la i no ho vaig dubtar: “Tal vegada, perquè jo vinc d’un país sense nom…”

 

   

DISSABTE I BON DIA

Dissabte i bon dia. A males penes vaig aconseguir depositar un dels meus peus en terra. No ho podia creure, després d’una setmana d’entrevistes, cridades per teléfon i uns quants mals de cap, havia arribat el cap de setmana. No tenia res pensat per al dissabte així que vaig decidir que fer mentre em dutxava. No vaig tardar en concloure que baixaria cap al poble a fer-me un cafenet mentre llegia la premsa i passajava pel meu Torrent.

La compra de premsa dels caps de setmana és tot un mon!! Vaig entrar al quiosc predispossat a informar-me d’allò que passava al mon, però mitjançant llegia els diaris entenia menys el que passava. El Pais parlava de la magnificència del govern de Zapatero en nose quina llei de tipus social; més del mateix vaig pensar, així que vaig girar a la dreta (que curiositat) la meua mirada per trobar-me de cop El Mundo. Pedro Jota, entre Corpiño y Corpiño, donava llum a una nova teoria conspiratoria del 11-M, a la vegada que anunciava un article de opinió de Federico Jiménez Lozanitos. “Però que vols que se te talle la llet del tallat o que!!!”, vaig deduïr habilment. Així que vaig mirar cap avall, un al costat de l’altre ABC i La Razon, el primer portada per a l’anunci dels princeps d’Asturies (els amics de Sabina) de la seua segona filla, i el segon portada amb foto-muntantge amb Zapatero en una desfilada del dia de l’orgull gai. Vaig optar per no comprar el Levante-EMV, em sabia de memòria el que posava, a més et regalaven no se quants milers i milions de fascícles d’una col·lecció al voltant del sexe de les granotes del riu Millars. Així que mira, “una vez al año no hace daño!!” i vaig agafar Las Provincias, però la lectura del titular de portada em va fer tornar-lo a deixar al mateix lloc: “Un grupos de jóvenes radicales catalanistas e independentitas, ensucian la plaza de la Virgen con sus banderas y sus cantos de guerra”. Lleg, home això està lleg… i el vaig deixar ja tindria un altre moment de l’any per a impregnar-me de sabiduria amb la gent de Federico Doménech. Ja quasi sense alè pensant que no trobaria res per llegir en el desdijuni, i quasi mirant el Hola i Diez Minutos de reüll, em vaig topar amb un capçalera blava (PERO BEN BLAVA EEEE!!) nova per als meus ulls. Naixia “VALÉNCIA HUI” (ostia que no m’he equivocat en l’accent ho escriuen així!!!). Sense pensar-me-ho dos vegades vaig agafar la publicació i vaig deixar el Euro damunt del taulell del simpàtic quiosquer (que gran espècie la dels quiosquers). No vaig pegar ull al diari fins arribar a la cafeteria, volia llegir-lo amb tranquilitat sense agobis i amb el sabor del café amb llet.

-Nena un café amb llet i un donuts blanc, per favor.

La xicona va afermar amb abnegació la meua proposta culinaria i va tardar menys de dos minuts en deixar-me servit. Així que vaig agafar decidit la meua publicació, el llibre de la sabiduría, el ABC dels periodistas, EL DIARI!!!! Una extranya sensació va recorrer la meua esquena, el ull esquerre es va tancar i obrir amb nerviosisme, inclus els calçotets que duia, responent a l’estat en que m’encontrava, es van clavar pel mig del cul. En aquella situació, més descolocat que Fraga caçant quan s’enfonava el Prestige, vaig poder respondre tímidament duent-me la ma al front i rascant-me’l. “El Tripartito destina 635.000 euros a catalanizar Valencia” Subtítol: “Mientras, el valencianismo cultural sólo recibe algunas limosnas en la Comunidad Valenciana”. “Ja estem ahí, xe però açò es precís!!”. Vaig començar a entendre algunes coses quan la meua vista es va desplaçar cap amunt i va llegir Director: Baltasar Bueno.

Em donava por, molta por obrir aquelles fulles…tindria alguna columna d’opinió Maria Consuelo Reyna???; Hi hauria una nova entrega de El Cabinista???, Garcia Sentandreu ficaria publireportatges???……..

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

Barcelona

Moltes i antiges civilitzacions van fonamentar part del seu pensament i de la seua raó de ser en la búsqueda d’un paradís, d’un lloc d’equilibri espiritual, d’atmòsfera atrevida i de llibertat. Les circumstàncies ens condueixen per camins que sovint es creuen, fent-nos tornar enrrere, tots tenim algun lloc en especial que sempre en ha marcat, i al voltant del qual sempre hem somniat.

Barcelona, la seua gent, els seus carrers, el seu eixample, Gràcia, el Gòtic, la nova façana marítima. Esta meravollasa ciutat ha marcat en moltes ocassions la meua vida, unes de manera intencionada, i altres moltes sense adonar-me. Jo vaig crèixer somniant ser Pitus i construir-me un zoo al just mig de Barcelona, jo vaig madurar i aprendre a pensar amb la Colometa, a volar en llibertat per la plaça del Diamant.

A Barcelona em vaig deixar un dels records més entranyables de la meua infància, recorrer els carrers d’aquella gran ciutat va supondre per a un xiquet de Torrent de 3 anys una experiència inoblidable; allí ens va portar el camí de la necessitat, el camí d’obrir-nos pas en les dificultats que ens va marcar la vida, i Barcelona ens va acollir. Curiosament 25 anys després ens ha tornat a passar el mateix, nosaltres hem canviat ella nom, ens torna a acollir igual.

A Barcelona tinc un dels millors records de una de les persones més importants de la meua vida. No mai oblidaré aquella fosca i freda nit a la muntanya de Montjuic amb els punys en alt, no mai oblidaré.

A Barcelona em vaig enamorar d’ella, de la meua ella, com un boig, com un autèntic boig. Els seus carrers van fer que experimentarà allò que mai havia notat. Aquells meravollosos dies seran inoblidables, Barcelona sempre em portarà el seu perfum i el seu record, i això és el poc que em queda d’ella.

He desitjat en tornar una i altra vegada a xafar els teus carrers, a respirar-te, a sentir-te, a gaudir-te, ha fer-te xicoteta i guardar-te en mi, Barcelona.

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

Però de que estem parlant??

El més pur irrealisme i avantatgisme adherit al servilisme caspos d’una corrent mediàtica interesada i a la qual sense cap tipus de reflexió s’apunten milers (milions) de ciutadans pel simple fet d’atacar una idea d’estat polític que no és la seua. Això és el que està passant als últims dies a la corrent d’opinió espanyola. Molts són els ingredients que utilitzen distintes corrents (la més important d’elles alguns mass media espanyols, però no l’única) per atacar tot allò que ix de Catalunya. I ara com han hagut eleccions cal atacar al resultat d’elles o al pacte poselectoral TOTALMENT LEGÍTIM que ens deixarà un govern format amb tres partits polítics.

Als últims anys es va atacar l’executiu de Rodríguez Zapatero pels seus pactes amb Esquerra Republicana. “Nosotros pactabamos con el senyor Puyol, no con radicales” , va asegurar altiu, però farfallós com sempre, Mariano (tocamela con….) Rajoy. Mesos després el president del govern tancava un acord amb Mas per l’estatut català, de nou este Mag de la paraula (Salen unos hilillos de plastelina), critcaba a ZP. “Han vendido la unidad de Espanya!!!”. Però pactar amb CiU, no era pactar amb gent normal????

I ara després de les eleccions hem tornat a l’espectacle més bojornós dels últims anys. Ara resulta que aquell que trau més vots i escons ha de governar. Per quina regla de tres? Al PP, al govern valencià, i a un cor de gavines arremolinades davant el pesc sec que s’apunten a les calumnies de la dreta més coenta de la història, se’ls ocorre dir açò!! Doncs no, jo no em tapare el sol amb un dit, jo no m’a'puntaré als atacs irresponsables i en la majoria dels casos injustificats, a Esquerra Republicana. Si això fora així més del 80% del ajuntaments espanyols serien ingobernables, i molts d’ells amb coalicions del PP sense haver guanyat les eleccions.

Mira que intente buscar-li la part demoniaca a Carod-Rovira, però mira no l’he encontrat encara. L’unic que he encontrat és un polític que defensa les seues idees d’una manera democràtica i lliure, expressions drets que pel que pareix alguns els molesten, la democràcia i la llibertat.

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

Ja estic ací

Després d’un temps apartat d’estes línees em torne a ficar les piles en este el meu blog. Moltes, afortunadament, han sigut les raons que m’han tigut apartat d’estes línees; però ara ja tornaré a tindre temps per a poder comentar l’actualitat des de el meu punt de vista.

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

En vore’ns junts!!!

Després de unes setmanes de vacances, acarem el final amb el gran viatge de l’estiu. Dilluns “parto hacia otros lares”; merescut descans per agafar forces per al que vindrà després. Un any especialment important i il·lusionant per a un servidor. Per este motiu no podré comentar el partit de tornada de la prèvia de la Lliga de Campions (Ai mare!! Estic cagat!!!), ni el partit de la primera jornada davant el Real Betis a l’estadi. Com deia abans fins al proper mes de juliol tinc per davant il·lusionants projectes personals i professionals. Serà la meua segona temporada a Ràdio l’Om, amb l’objectiu de fer funcionar molt millor els informatius de la casa. Ganes i bona gent n’hi ha, ens tindrà que acompanyar una miqueta de sort, sense dubte. Fira Agrícola, Inquiet, teatre local, Intracity, actualitat sobre emissores locals, però sobre tot les tant important Eleccions municipals i autonòmiques del Maig marcaran l’agenda setting d’enguany. Com deia abans il·lusió, bona gent i moltes ganes de treballar molt be no falten ni faltaran, en eixe sentit em considere un privilegiat. Però de moment….me’n vaig a recórrer Espanya… BON VOYAGE!!!!!!!!!!!!

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

Violència al futbol. Què fan els directius?

8 de desembre de 1998, el toc a morts tornava, una vegada més, a ressonar als estadis de futbol. Eixa vegada va ser a Madrid, que més dona, podria haver sigut a Santiago de Compostela, Barcelona o Buenos Aires. El cor d’Aitor Zabaleta deixava de bategar a causa d’una punyalada plena d’odi al distint, dirigida per la ment criminal d’un fanàtic i empunyada per un assassí. La societat espanyola es va veure paralitzada per l’horror, trastornada per el fet vora al Manzanares. Una setmana, dos setmanes…un mes, més no; després esta tragèdia passaria a la històrica crònica negra dels espanyols, a una memòria col·lectiva d’una societat que durant moltes vegades en la seua història ha preferit cicatritzar les seues ferides, però no curar-les.

Hui m’he assabentat que l’assassí de Aitor Zabaleta, tindrà tres dies de permís després de 6 anys de càrcer i amb una condemna de 17 anys. No entraré a valorar la capacitat/adequació de la justícia en el fet, sinó en la tolerància de la majoria de directives cap a estos grups feixistes, racistes, homofòbics, ultradretans….

Ricardo Guerra és l’assassí d’Aitor Zabaleta (no el presumpte, sinó l’assassí), que va ser condemnat per un jurat popular. Esta persona, condemnada per assassínat, perteneix al grup “Bastión 1903”, grup radical que s’inclou dins de la formació “Frente Atlético”. Este grup ha sigut subvencionat, ajudat i mantingut durant molts anys per l’Atlético de Madrid quan el seu president era Jesús Gil i Gil. Milions i milions de les arques matalasseres per a subvencionar els actes i comportaments vandàlics i delictius d’esta gentola. Tal vegada, dins de la injustícia que es produeix en la eixida al carrer d’este personatge açò no és el més greu. Qualsevol de les persones que formen part d’este grup podria tornar a fer el que ha fet este assassí.

Agafen el futbol, una plataforma ideal publicitària, per a promocionar els seus acte vandàlics. Quan els presidents dels clubs seran conscients de la importància social que te el seu càrrec? Quan els dirigents es ficaran mans a l’obra per eradicar a estos subjectes dels camps de futbol? De moment, tan sols Joan Laporta ho ha fet.

Yomus i VCF
Conec molt be el VCF, molt be el seu particular “estil de vida” dins d’una societat, la valenciana, acostumada a jocs florals, “bailes regionales” i poc madurada en la defensa dels temes col·lectius. El grup “Ultra Yomus” ha campat pel valencianisme en els últims anys amb una impunitat reialment vergonyosa. Amb comportament antiesportius, racistes i intolerants que CAP dels Consells d’administració dels últims 15 anys ha volgut castigar.

El passat any, al juny de 2005, la “Comisión Ativiolencia” remetia una carta al capità del VCF, David Albelda, en la que expressava “«la seua preocupació pel gest dels jugadors de lliurar les camisetes a integrants d’un grup ultra i sol·licita que s’adopten les mesures necessàries perquè este tipus d’actuacions no es repetixen en el futur». El periodista que escriu estes línees va abordar Vicente Rodríguez per a preguntar-li al voltant del tema, la seua resposta va ser clara: “Yo le doy la camiseta a quien me da la gana, no tengo que dar explicaciones a nadie”.

El comportament d’este grup ha fet pales el seu tarannà i la seua manera d’entendre el futbol. Faré un resum d’alguns del incidents que estos personatges van fer durant 2005:

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Dissabte 8 de gener: Després de l’encontre entre VCF i LUD presumptes radicals de la penya Yomus ataquen a ultres del LUD en un pub proper a Mestalla.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Dijous 13 de Maig: Condemnen a quatre membres de Yomus a dos anys de presó per lesionar a diversos policies durant el partit de Supercopa de 2005.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Diumenge 16 de maig: Durant el partit que va enfrontar al VCF amb l’Espanyol a l’estadi Lluis Companys, la “Peña Yomus” va entonar càntics racistes contra el porter Kameni.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Diumenge 22 d’abril: Yomus fa apologia de l’assassinat de Guillem Agulló. El grup ultra ensenya un cartell en el que es podia llegir “Montanejos 93” i que va ser exposat junt a banderes de la dictudura franquista, a més de proferir crits racistes i altra apologia de la violència. Eixa mateixa nit s’acaren en gran part del planter valencianista a l’aparcament de Mestalla.

El Consell d’administració del VCF no diu res, l’agrupació de Penyes no els expulsa de l’entitat. Fins a quant?

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.