Guillem
Burjassot ha acollit, gràcies a l’organització de la gent de Maulets, l’acte antifeixista de record de les víctimes de la dictadura franquista i de Guillem Agulló, mort a l’Abril de 1993 a Montanejos per un grup d’assassins neofascistes. Des dels anys 70 la ciutat de València, i la resta del País Valencià, han viscut la total permissió que la ultradretà valenciana (en les seues diferents i variants vessants polítiques) ha tingut per part dels poders públics (PP i PSOE) per amenaçar, i realitzar els seus acte criminals sense tindre cap resposta judicial.
Miquel Grau, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Intersindical Valenciana, Bloc Nacionalista Valencià, Guillem Agulló, Esquerra Republicana del País Valencià són, tan sols, alguns del noms que estan dins d’una llarga llista macabra d’actes assassins de malparits i desgraciats que s’amaguen dins d’una suposada democràcia que res fa per fer justícia i protegir els drets de les persones. Una bona part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d’extrema dreta ha estat i està viva al País Valencià, i com és d’important això encara hui per a interpretar la realitat que ens envolta.
El nostre País és un cas insòlit en l’Europa democràtica, estos casos de feixisme són ignorats pels poders judicial, parlamentari i executiu. Estan silenciats per uns mitjans de comunicació que en altres indrets de l’Estat qualifiquen terrorisme allò que passa igualment a les nostres comarques, i que ilegalitzen partits per no condemnar assassinats…Per cert, per què encara no han condemnat l’assassinat de Guillem Agullò ni PP ni UV…?
Guillem Agullò ni oblit, ni perdò!
Sempre plou quan no hi ha escola!!!!
1. Em comenten que l’alcaldessa de Torrent, Maria Jose Català, està prou “dividida” en la seua doble tasca, la de presidenta del consistori de Torrent i Diputada al Congreso español. També em compten que això pot portar-li algun mal de cap… sort alcaldessa i recorda que de la gran pujada, la gran baixada.
2. Què divertit és el món del govern valencià!!! Caps de premsa que no els agrada el seu lloc i busquen altres responsabilitats de menys competències, més diners i per supost menys treball clar. Ah!!…i fins i tot ex cap de premsa d’ex consellera zaplanista que prepara un llibre, segons ell al voltant “de la corrupció informativa”. Què voldran dir amb això??? S’atreviran a publicar-lo….?
3. Per La Marina corre la dita castellana aquella de… “poderoso caballero, don dinero”. Imagine que serà la mar i l’afable i acollidora forma de ser d’estos valencians tan peculiars…o millor dit dels seus polítics. Després de la moció de censura de Dénia…es podria estar preparant un altra…. apostem???
PD: De totes maneres, d’això últim saben molt a l’horta de València, concretament a la vora de l’Albufera…i després s’extranyen de coalicions postelecorals…ai mare!!!
De cultures i incultures
Deixe el article d’opinió que vaig escriure en el darrer número del XOC, la revista cultural que editem a la Regidoria de Cultura, Joventut i Promoció Lingüística. Aquells que em coneixen ja saben a qui va dedicat…
“El camí recorregut per la nostra societat ha tingut una evolució constant en les distintes etapes de la nostra història. L’antiguitat va dur l’esplendor de Roma i Grècia, l’època medieval la consolidació d’Europa i l’eclosió de l’orient, l’edat moderna la Il·lustració i la caiguda dels absolutismes, i l’època contemporània l’evolució en els camps científics i socials. Este últim aspecte ha estat bàsic en l’augment de les llibertats socials de les persones, especialment en les que fan referència a les d’expressió, pensament i ideologia.
El passat mes, la Unió Europea feia públic un augment de la intolerància a Espanya, vinculat a diferents factors que actuen hui per hui dins de la nostra societat. Les actuacions d’intolerància pel que fa a la diferència racial, religiosa o ideològica s’han multiplicat en una societat cada vegada més diversa en totes estes vessants. En els darrers temps, les diferents ideologies han elaborat els seus discursos entorn a la denigració discursiva, en moltes ocasions física per part dels més radicals, d’aquell que no pense com u mateix. Este fet suposa, sense cap dubte, la destrucció total dels principis democràtics davant dels quals es construeix una societat estructurada en els fonaments del respecte i la tolerància cap als altres, al cap i a la fi cap a la societat. Resulta curiós per tant, apreciar amb la facilitat que algunes persones empren termes desqualificatius cap a d’aquelles cultures diferents a les que anomenen amb una facilitat tremenda com incultures, però també resulta curiós observar com aquells, que amb més freqüència empren estes paraules i tenen estes actituds, són els mateixos que deneguen la seua pròpia cultura per desconeixement, però sobretot per intolerància”.
Vos deixe també un enllaç per a que us descarregueu el XOC.
VINC D’UN PAÍS SENSE NOM
Sempre m’ha cridat l’atenció, i molt, la sociologia, la forma de ser i sentir dels valencians. Moltes vegades he intentat explicar a d’aquells amics d![]()
e fora el perquè del nostre caràcter, les nostres lluites i la nostra manera de ser però al remat ho he deixat per impossible, tal vegada perquè jo no m’explicava be, perquè ells no m’entenen o perquè és impossible d’explicar…. Serà perquè ni els propis valencians sabem el que volem, d’on venim, ni cap a on caminem com a poble…si alguna vegada ho hem fet. Però recentment vaig viure una situació que em va tornar a fer reflexionar al voltant de nosaltres mateixos (Nosaltres els valencians).
De quan en quan m’agrada viatjar a l’illa de Mallorca, allí gràcies a bons amics vaig tindre l’oportunitat de gaudir d’uns quants de dies d’esplai i de la tranquil·litat que et contagien els mallorquins (especialment els de sa part forana). En un d’aquestos moments vaig tindre una conversa distesa amb una persona, la qual amb sense voler em va ficar en un embolic… El meu interlocutor després d’uns minuts d’amena xerrada em va preguntar: - I tu d’on vens? La meua resposta va ser la habitual “de Torrent, un poble del País Valencià”….
Als valencians ens agrada la pólvora, un art autodestructiu de segons, d’explosió i exteriorització estrident, però que per a nosaltres duu el significat de l’alegria. Esta és, tal vegada, una bona metàfora del nostre caràcter. Ens agraden les traques. Traslladat a la vida significa que una societat normal ens pareixeria avorrida. Ens barallem per noms, banderes, idiomes i fins i tot per l’origen i la forma de fer la nostra gastronomia. Som així, com una bona traca, una gran mascletà que cada vegada sona més fort, que acaba amb un terratrèmol espectacular que sembla la fi del món i que és predecessor de la tranquil·litat. Però que al dia següent, al cap d’un temps es torna a repetir i torna a sonar més fort. Els nostres embolics socials i d’indentitat no paren, les traques continuaran sonant, cada vegada més fort, i no és veu el final, tal vegada perquè és així com ens agrada viure.
Vaig deduir un caire de estranyesa en la cara del meu interlocutor a la meua resposta. “Ets el tercer valencià que conec i els tres m’heu dit un nom distint de la vostra terra”. Aquella contestació em va paralitzar per un segons. No ho amague, em va deixar sense paraules. Però després d’un segons de reflexió em vaig quedar mirant-la i no ho vaig dubtar: “Tal vegada, perquè jo vinc d’un país sense nom…”
Barcelona
Moltes i antiges civilitzacions van fonamentar part del seu pensament i de la seua raó de ser en la búsqueda d’un paradís, d’un lloc d’equilibri espiritual, d’atmòsfera atrevida i de llibertat. Les circumstàncies ens condueixen per camins que sovint es creuen, fent-nos tornar enrrere, tots tenim algun lloc en especial que sempre en ha marcat, i al voltant del qual sempre hem somniat.
Barcelona, la seua gent, els seus carrers, el seu eixample, Gràcia, el Gòtic, la nova façana marítima. Esta meravollasa ciutat ha marcat en moltes ocassions la meua vida, unes de manera intencionada, i altres moltes sense adonar-me. Jo vaig crèixer somniant ser Pitus i construir-me un zoo al just mig de Barcelona, jo vaig madurar i aprendre a pensar amb la Colometa, a volar en llibertat per la plaça del Diamant.
A Barcelona em vaig deixar un dels records més entranyables de la meua infància, recorrer els carrers d’aquella gran ciutat va supondre per a un xiquet de Torrent de 3 anys una experiència inoblidable; allí ens va portar el camí de la necessitat, el camí d’obrir-nos pas en les dificultats que ens va marcar la vida, i Barcelona ens va acollir. Curiosament 25 anys després ens ha tornat a passar el mateix, nosaltres hem canviat ella nom, ens torna a acollir igual.
A Barcelona tinc un dels millors records de una de les persones més importants de la meua vida. No mai oblidaré aquella fosca i freda nit a la muntanya de Montjuic amb els punys en alt, no mai oblidaré.
A Barcelona em vaig enamorar d’ella, de la meua ella, com un boig, com un autèntic boig. Els seus carrers van fer que experimentarà allò que mai havia notat. Aquells meravollosos dies seran inoblidables, Barcelona sempre em portarà el seu perfum i el seu record, i això és el poc que em queda d’ella.
He desitjat en tornar una i altra vegada a xafar els teus carrers, a respirar-te, a sentir-te, a gaudir-te, ha fer-te xicoteta i guardar-te en mi, Barcelona.
Ja estic ací
Després d’un temps apartat d’estes línees em torne a ficar les piles en este el meu blog. Moltes, afortunadament, han sigut les raons que m’han tigut apartat d’estes línees; però ara ja tornaré a tindre temps per a poder comentar l’actualitat des de el meu punt de vista.
En vore’ns junts!!!
Després de unes setmanes de vacances, acarem el final amb el gran viatge de l’estiu. Dilluns “parto hacia otros lares”; merescut descans per agafar forces per al que vindrà després. Un any especialment important i il·lusionant per a un servidor. Per este motiu no podré comentar el partit de tornada de la prèvia de la Lliga de Campions (Ai mare!! Estic cagat!!!), ni el partit de la primera jornada davant el Real Betis a l’estadi. Com deia abans fins al proper mes de juliol tinc per davant il·lusionants projectes personals i professionals. Serà la meua segona temporada a Ràdio l’Om, amb l’objectiu de fer funcionar molt millor els informatius de la casa. Ganes i bona gent n’hi ha, ens tindrà que acompanyar una miqueta de sort, sense dubte. Fira Agrícola, Inquiet, teatre local, Intracity, actualitat sobre emissores locals, però sobre tot les tant important Eleccions municipals i autonòmiques del Maig marcaran l’agenda setting d’enguany. Com deia abans il·lusió, bona gent i moltes ganes de treballar molt be no falten ni faltaran, en eixe sentit em considere un privilegiat. Però de moment….me’n vaig a recórrer Espanya… BON VOYAGE!!!!!!!!!!!!Estímul-Resposta
L’arribada de la època estival, i per tant del descans, està marcada per una sèrie de percepcions , tant físiques com psíquiques, que el cos i el nostre cervell tradueixen en una paraula: Estiu. Que no ho entenen?? Xe si!!!, allò del estímul-resposta d’ Ivan Pavlov, el de la salivació dels gossos. Una teoria que uns anys després, o com dirien a la Guerra de las Galaxias: “en los albores del siglo XXI”, eixe club tan particular anomenat Llevant UE (LUD als guions de Ràdio l’Om) va copiar i traduïr en una efímera campanya pub
licitaria: “Levantamos pasiones!!!”. Consistia que un home veia al Llevant i aleshores se li alçaven algunes passions. Efectivament eixa que esteu pensant. Estimul-Resposta. Havia dit que va ser efímera perquè al conseller del Llevant, el senyor Martínez Pujalte no li va agradar i la van retirar. En fí, li va pareixer irreverent. Martínez Pujalte mereix un comentari a banda, del Llevant, del Opus i ara “payaso” del PP.
Ehhhhhhhhhh!! Que no he dit que els del PP siguen “payasos”; és del Partit Popular i el van tirar del Congrés dels Diputats fent una salutació calcada a la d’este honorable personatge del circ. En fi, si jo manara….
"Assumiràs la veu d’un poble…"

Una de les meues grans passions és la meua terra, les seues gents, la seua història. Un dels meus poetes favorits, Vicent Andrés Estellés, assegura a un dels seus poemes: “Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble”. Estellés és conegut per el poeta dels sentiments, i este periodista burjassoter, plasma la necessitat que tenim els comunicadors d’assumir la veu del nostre poble, i per tant la seua història. Este cartell de Renau representa un dels icons més importants del cartellisme valencià modernista. La València republicana va encarregar a Josep Renau, un dels cartellistes més importants de l’època, este dibuix per promocionar la inauguració de la mítica piscina balneari de les arenes, un lloc ara venut a l’especulació urbanística del nostre litoral. El cartell representa per tant una part important de la nostra història, i per a mi un gran record personal i sentimental.
-
Arxius
- Juny 2009 (1)
- Desembre 2008 (3)
- Juliol 2008 (5)
- Juny 2008 (1)
- Febrer 2008 (2)
- Gener 2008 (2)
- Desembre 2006 (1)
- Novembre 2006 (3)
- Agost 2006 (4)
- Juny 2006 (3)
-
Categories
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris