Quan el ciclisme…torna a ser ciclisme…

Escric este text encara emocionat, embriagat per una nova etapa del Tour. Hui he retornat al 98, al 27 de juliol del 98. He fet un flashback i el meu cervell ha passat de l’Aspin al Galibier. He tornat a gaudir d’una gran manera de fer ciclisme que pareixia definitivament extinguida, superada per la racionalització excesiva de corredors com Armstrong, Ullrich o Indurain. Hui Ricardo Riccó – xaval em dona igual que no guanyes el Tour però tu ets un crack!!! – ha donat una exhibició de ciclisme del bó, sincerament m’ha emocionat, m’ha recordat a l’enyorat i desaparegut Pantani – Marco quanta glòria ens deixares-; Riccó ha tornat a fer del ciclisme un esport de llegenda. Hui Riccó s’ha enfundat el maillot de L’elefantino quan va picar i ridiculitzar al Galibier al sempre trist Jan Ullrich, hui Riccó ha pedalejat amb el mateix misticisme que ho feia el chava Jimenez, ha mirat la muntanya amb els mateixos pocs complexos que ho feia Fausto Coppi o el gran Bahamontes, ha agafat la bicicleta com ho feia Jose Manuel Fuente, ha tingut la garra de Virenque i l’ansia de Lucien Van Impe… hui Riccó ha entrat en la llegenda dels millors escaladors de la història. Hui Riccó m’ha fet recordar perquè vaig estar 6 hores fent cua per donar-li la ma a Pantani, hui m’han fet recordar perquè m’agrada tant el ciclisme….

C’est le tour

Comença el Tour de França, una edició més de la millor i més publicitaria carrera del món del ciclisme. Els amants del ciclisme esperem este moment com un ritual més del mes de juliol, ens endollem davant la televisió per veure competir als millors ciclistes…..loaskijdlañskjdf…..un moment… els millors ciclistes???  No, no estan els millors ciclistes, un irreductible grup de professionals ha estat exclòs de la millor carrera del món. El millor cicliste de l’actualitat el pinteny Alberto Contador no podrà lluir el dorsal 1 de guanyador de la passada edició.

 

A este 2008 l’organització del Tour de França ha preparat un escenari modern. O això diuen els entesos. A mi no m’agrada. Trobe a faltar un pròleg que done més espectacularitat a l’eixida, trobe a faltar una cronoescalada que reflecte l’estètica més pura de l’escalador en la lluita contra si mateix i contra el temps, i perquè no també trobe a faltar una crono per equips. Él que si que m’agrada és l’aparició dels pirineus abans dels Alps, sempre he sigut un clàssic en este sentit i trobe que el Tour s’ha de correr a l’inrevés de les manetes del rellotge…serà el record negre del 96.

 

Esta edició del Tour em recorda a la del 99, la primera que va guanyar Lance Armstrong. Molts noms damunt la taula però cap favorit. L’únic guanyador que prendrà l’eixida serà Oscar Pereiro. Cadel Evans, Valverde, Menchov, Shleck, Sastre, Cunego o Riccó semblen ser els grans favorits, d’estos 7 estarà segurament el guanyador.

 

Absència de Contador

No vaig a extendre’m massa en analitzar allò que es ve comentant des de principi d’any, seria tornar a reiterar el mateix. Però un apunt per als que no segueixen l’actualitat del ciclisme des de les seues clavegueres. Saben vostes que l’entitat que organitza el Tour de França ASO ha comprat el 49% de les accions  a Unipublic de La Vuelta a España…. Volen una aposta meua? Ahi va… Enguany La Vuelta tindra un cartell de luxe, molt bo, millor repercusió internacional amb l’ajuda d’un grup de francesos que s’incorporen al marketing i venda d’imatge, i Contador farà una gran carrera. (MES) L’any que ve Contador correrà el Tour com (segurament) l’únic espanyol que ha guanyat les tres grans voltes i com a heroi internacional (que no vaja com a campió olímpic també). (MES) En dos o tres anys, La Vuelta es tornarà a correr a l’Abril…volen apostar amb mi a que no me equivoque? Com diria un amic meu… c’est le tour…i el diners que collons!!!!

 

PD: Amic Alberto, no et fies dels que al setembre et pegaran colpets a l’esquena…alguns han comercialitzat amb tu.

Es tanca un porta….queda el record

Feia temps que no parava per ací…hui no m’he pogut resistir. La vida del periodista té com a metàfora la d’un espectador de cinema, la d’un gran espectador de cinema. Tenim sempre davant dels nostres ulls multitud d’esdeveniments/fotogrames que ens passen per davant sense tindre temps, la majoria de les vegades, a analitzar-los, a gaudir-ne d’ells, o perquè no…a enamorar-te. Però una vegada al cap de les mil apareix aquell fotograma/esdeveniment que t’enxisa, et fa reflexionar i recordar-lo durant molt de temps.

 

Esta temporada i la passada he tingut el gran privilegi de cubrir de prop la informació de l’equip d’elit de futbol sala de València, l’Armiñana València. Hui, després d’una bona temporada esportiva, es confirma la seua renúncia a la plaça federativa a la màxima categoria del fútbol sala espanyol, els despatxos a València tornen a manar per damunt l’esport. Les raons moltes…no ho dubteu, però de moment no tinc moltes ganes d’analitzar-les, tal vegada me les reservaré per a mi durant molt de temps (caldrà que alguns reflexionen començant pels poders públics valencians, alguna cosa fa olor a podrit ací i “encara” no l’entenc…).

 

Hui i sempre em quede amb el record i l’agraiment. El record de grans moments professionals i personals viscuts, no oblidarem mai Bilbao, els gols narrats i la tornada a la Divisió d’Honor. I l’agraiment a totes aquelles persones que van fer possible que vivirem esta experiència, als membres del club, plantilla, cos tècnic…. que ens tractarem com uns més. Es tanca una porta però queda el record. Gràcies.

Violència al futbol. Què fan els directius?

8 de desembre de 1998, el toc a morts tornava, una vegada més, a ressonar als estadis de futbol. Eixa vegada va ser a Madrid, que més dona, podria haver sigut a Santiago de Compostela, Barcelona o Buenos Aires. El cor d’Aitor Zabaleta deixava de bategar a causa d’una punyalada plena d’odi al distint, dirigida per la ment criminal d’un fanàtic i empunyada per un assassí. La societat espanyola es va veure paralitzada per l’horror, trastornada per el fet vora al Manzanares. Una setmana, dos setmanes…un mes, més no; després esta tragèdia passaria a la històrica crònica negra dels espanyols, a una memòria col·lectiva d’una societat que durant moltes vegades en la seua història ha preferit cicatritzar les seues ferides, però no curar-les.

Hui m’he assabentat que l’assassí de Aitor Zabaleta, tindrà tres dies de permís després de 6 anys de càrcer i amb una condemna de 17 anys. No entraré a valorar la capacitat/adequació de la justícia en el fet, sinó en la tolerància de la majoria de directives cap a estos grups feixistes, racistes, homofòbics, ultradretans….

Ricardo Guerra és l’assassí d’Aitor Zabaleta (no el presumpte, sinó l’assassí), que va ser condemnat per un jurat popular. Esta persona, condemnada per assassínat, perteneix al grup “Bastión 1903”, grup radical que s’inclou dins de la formació “Frente Atlético”. Este grup ha sigut subvencionat, ajudat i mantingut durant molts anys per l’Atlético de Madrid quan el seu president era Jesús Gil i Gil. Milions i milions de les arques matalasseres per a subvencionar els actes i comportaments vandàlics i delictius d’esta gentola. Tal vegada, dins de la injustícia que es produeix en la eixida al carrer d’este personatge açò no és el més greu. Qualsevol de les persones que formen part d’este grup podria tornar a fer el que ha fet este assassí.

Agafen el futbol, una plataforma ideal publicitària, per a promocionar els seus acte vandàlics. Quan els presidents dels clubs seran conscients de la importància social que te el seu càrrec? Quan els dirigents es ficaran mans a l’obra per eradicar a estos subjectes dels camps de futbol? De moment, tan sols Joan Laporta ho ha fet.

Yomus i VCF
Conec molt be el VCF, molt be el seu particular “estil de vida” dins d’una societat, la valenciana, acostumada a jocs florals, “bailes regionales” i poc madurada en la defensa dels temes col·lectius. El grup “Ultra Yomus” ha campat pel valencianisme en els últims anys amb una impunitat reialment vergonyosa. Amb comportament antiesportius, racistes i intolerants que CAP dels Consells d’administració dels últims 15 anys ha volgut castigar.

El passat any, al juny de 2005, la “Comisión Ativiolencia” remetia una carta al capità del VCF, David Albelda, en la que expressava “«la seua preocupació pel gest dels jugadors de lliurar les camisetes a integrants d’un grup ultra i sol·licita que s’adopten les mesures necessàries perquè este tipus d’actuacions no es repetixen en el futur». El periodista que escriu estes línees va abordar Vicente Rodríguez per a preguntar-li al voltant del tema, la seua resposta va ser clara: “Yo le doy la camiseta a quien me da la gana, no tengo que dar explicaciones a nadie”.

El comportament d’este grup ha fet pales el seu tarannà i la seua manera d’entendre el futbol. Faré un resum d’alguns del incidents que estos personatges van fer durant 2005:

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Dissabte 8 de gener: Després de l’encontre entre VCF i LUD presumptes radicals de la penya Yomus ataquen a ultres del LUD en un pub proper a Mestalla.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Dijous 13 de Maig: Condemnen a quatre membres de Yomus a dos anys de presó per lesionar a diversos policies durant el partit de Supercopa de 2005.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Diumenge 16 de maig: Durant el partit que va enfrontar al VCF amb l’Espanyol a l’estadi Lluis Companys, la “Peña Yomus” va entonar càntics racistes contra el porter Kameni.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Diumenge 22 d’abril: Yomus fa apologia de l’assassinat de Guillem Agulló. El grup ultra ensenya un cartell en el que es podia llegir “Montanejos 93” i que va ser exposat junt a banderes de la dictudura franquista, a més de proferir crits racistes i altra apologia de la violència. Eixa mateixa nit s’acaren en gran part del planter valencianista a l’aparcament de Mestalla.

El Consell d’administració del VCF no diu res, l’agrupació de Penyes no els expulsa de l’entitat. Fins a quant?

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

Entre todos lo mataron y él sólo se murió

Els que hem coneixen, coneixen també la meua gran passió pel ciclisme. Mística, esforç i bellesa plàstica serien els termes que usaria per definir un esport considerat èpic històricament, però que, tal vegada, ara és el que té pitjor imatge pública davant una societat que li encanta culpabilitzar, assenyalar als roïns i passar de negre a blanc amb una facilitat extrema. Alguns dels meus millor records d’infància tenen com a protagonista este meravellós mon de les dos rodes; si, exactament meravellós perquè per a mi segueix sent un esport meravellós.

Els inicis per la meua passió pel ciclisme es remunten a aquells estius clavat davant la televisió suant més que el propi “Miguelon”, patint davant les 21 curves en forma de ferradura del no menys mític Alpe d’huez, i els atacs bestials, però a la mateixa vegada ineficaços, dels Chiapucci, Bugno, Zülle o el gran Tony Rominger al gegant de Villaba. O com no recordar les vesprades de maig, primaverals i amb pol·len amb tota la seua efervescència a l’aire, gaudint de les cavalcades bestials de Lale Cubino a Itàlia a Fiuggi o Monte Sirino, o la conquesta del sempre temible Sestriere per part d’ Eduardo Chozas i el gran Miguel als anys 91 i 93 respectivament, emulant, tots tres, al ja desaparegut asturià Jose Manuel Fuentes “Tarangú”. Tots estos records formen part de la meua infància, perquè malgrat la meua passió pel futbol i pel meu VCF, per a mi la paraula esport, en la seua plenitud i essència, la representa el ciclisme. Un esport configurat pedalada a pedalada, llegenda darrere llegenda, gota de sudor damunt altra gota de suor. Perquè ara on queda la llegenda del Gran Canibal Eddy Merck? –per a mi el millor esportista del segle XX-; on situem l’esperit de garra de Fausto Coppi?, o inclús s’oblidem d’aquells que es varen deixar les vides a la carretera? Com ara la mort de Tom Simpson al Mont Ventoux, una de les cimes més terribles del mon (aquells que han tingut la sort de escalar-la compten que alguna cosa t’atrapa al teu interior, l’aire desapareix dels teus pulmons de la mateixa forma que la vegetació desapareix de les teues pupiles, i els teus ulls descriuen un paisatge desèrtic, propi dels teus somnis més terrorífics). La mort de Simpson al 1967, junt a la de gent com Fabio Casartelli al Tour de 1995, o la de Manolo Sanroma a Catalunya el 1999, han lluït d’un brillo místic de poesia i mort este esport, cosa similar al que Hemingway experimentava al contemplar una correguda de bous.

 

Comença el Tour, i comença amb el major escàndol en la història d’este esport. Perquè malgrat que ara no estiga de moda, a mi m’agrada el ciclisme, i continue veient-lo com aquell xiquet que contemplava amb passió les gestes del gran Indurain amb la il·lusió de ser periodista algun dia per a poder contar-les.

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

El meu primer comentari d’este blog, como no podia ser d’altra manera, va dedicat a un sentiment. Un dia Vujadin Boskov va afirmar que “Futbol és futbol”; d’esta frase, que alguns lumbreres han utilitzat en moltes ocasions per a parlar-ne d’este esport, es pot deduïr alguna cosa més. Jo afirme que futbol es passió, poques coses en la vida fan a les persones oblidar-se de tots aquells problemes que tenen en la vida, tan sols pel fet de veure triomfar a onze jugadors, i que volen que els diga, això és molt gran. Jo me n’alegre de veure a 50.000 animes esclatar d’alegria, descriure un somriure en la cara, besar al seu fill/a o home/dona o pare/mare, o mirar amb certa complicitat al que tens al costat sense conèixer-lo de res, pel simple fet que un cuir traspasse un línea. A d’aquells que diuen que este esport de “masses” és per a paletos, els diré ben fort si jo sóc un Paleto!!! Visca el futbol!!!!!!!!!!!

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.