Nadal de tradicions

Hui una nadalenca, com no podia ser d’altra manera, així també caic en la temptació hortera de parlar del Nadal…

Sovint les grans festivitats, com el Nadal, amaguen darrere tradicions seculars culturals dels pobles que són oblidades, desapareixen o ignorades per desconeixement de la gent. El nostre País ha viscut i crescut secularment dins d’una cultura i tradició d’arrel cristina innegable que ha impregnat part de les nostres tradicions més antigues i que ens ha donat part del segell que tenim com a poble. El misteri d’Elx, la Muixeranga d’Algemesí o la Foguera de Sant Antoni de Canals són, tan sols, alguns dels exemples més propers que tenim al País Valencià però que s’estenen també al Principat i a les Illes Balears.

I el Nadal ens deixa una d’eixes perletes d’una de les tradicions, El Cant de la Sibil·la, un anunci de la fi del món. És el drama més antic que ningú coneix, tan sols sabem que ja es cantava a Ripoll el segle X. Sembla que deriva de les homilies nadalenques que volien convèncer els descreguts del retorn de Crist. Fins al segle XIII es cantava en llatí però poc a poc es va anar adaptant al català, a l’occità i al francès.

 

Aquest drama litúrgic i de cant gregorià s’interpreta a tot arreu dels Països Catalans. El Cant de la Sibil·la es representa regularment a Ontinyent des de l’any 2000, any en que es representà dos vegades, gener i desembre. Es celebra el 22 de desembre a les 20.30h tots els anys. A Ontinyent, apart del Cant de Sibil·la, s’interpreta també la Dansa de la Mort, realitzada pel Grup de Danses Ontinyent. També el podem escoltar esta nit a les esglésies de Mallorca (entre les quals destaca la catedral de Palma) i l’Alguer. Es té notícia de la seva interpretació durant l’edat mitjana a moltes seus de la Corona d’Aragò (entre les quals Barcelona, Girona, Vic, Montpeller i Tarragona) on es conserven fragments del text. A més, n’existeixen versions en llatí i provençal.

Actualment el cant s’ha recuperat en bastants poblacions de les nostres terres, sempre a partir de les restes trobades, especialment a partir del Cantorale Mallorquí del segle XV, però també dels escrits de les Catedrals de Vic, Girona i València. De tot el conjunt de sibil·les cantades en la nostra llengua, la més evolucionada és la de la Catedral de Mallorca. També cal destacar les que es representen en Gandia, Sueca, Algemesí i, com no, Ontinyent.

 

EL CANT DE LA SIBIL·LA A LA SEU DE PALMA

Guillem

Burjassot ha acollit, gràcies a l’organització de la gent de Maulets, l’acte antifeixista de record de les víctimes de la dictadura franquista i de Guillem Agulló, mort a l’Abril de 1993 a Montanejos per un grup d’assassins neofascistes. Des dels anys 70 la ciutat de València, i la resta del País Valencià, han viscut la total permissió que la ultradretà valenciana (en les seues diferents i variants vessants polítiques) ha tingut per part dels poders públics (PP i PSOE) per amenaçar, i realitzar els seus acte criminals sense tindre cap resposta judicial.

Miquel Grau, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Intersindical Valenciana, Bloc Nacionalista Valencià, Guillem Agulló, Esquerra Republicana del País Valencià són, tan sols, alguns del noms que estan dins d’una llarga llista macabra d’actes assassins de malparits i desgraciats que s’amaguen dins d’una suposada democràcia que res fa per fer justícia i protegir els drets de les persones. Una bona part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d’extrema dreta ha estat i està viva al País Valencià, i com és d’important això encara hui per a interpretar la realitat que ens envolta.

El nostre País és un cas insòlit en l’Europa democràtica, estos casos de feixisme són ignorats pels poders judicial, parlamentari i executiu. Estan silenciats per uns mitjans de comunicació que en altres indrets de l’Estat qualifiquen terrorisme allò que passa igualment a les nostres comarques, i que ilegalitzen partits per no condemnar assassinats…Per cert, per què encara no han condemnat l’assassinat de Guillem Agullò ni PP ni UV…?

 

Guillem Agullò ni oblit, ni perdò!

INQUIET

Sovint les coses més xicotetes acaben convertint-se en grans. Tal vegada, no en dins d’un àmbit relacionat amb la grandària, però si per la seua vàlua. Han passat quatre anys i podem treure una conclusió: hem aprés a fer l’Inquiet. Este meravellós invent, que de manera furtiva s’ha col·lat en cadascuna de les nostres vides i que sense adonar-nos ens ha donat alguns mals de cap, ens ha fet sentir-nos especials, tant de manera individual com col·lectiva. I ho som perquè ningú mai s’havia atrevit a fer el que nosaltres fem. Hem estat els primers en atrevir-se, no tan sols a fer un festival de cinema en valencià, no tan sols a fer-lo des d’un poble de l’horta sinó també, a fer cinema amb una concepció cultural i de PAÍS extraordinària que ens ha portat a tindre reconeixements de tots els territoris de parla comuna (dels TRES governs de signe polític diferent), i el que és més important, de gran part de la societat valenciana mitjançant els mitjans de comunicació.

Tota la gent que ha fet possible l’Inquiet (des de tots aquells que ajudaren de valent en aquella aventura de la primera edició fins als professionals de la quarta) deguem de sentir-nos orgullosos per haver estat capaços de fer història. Açò pot sonar grandiloqüent, vanitós o fins i tot fanfarró, però xics i xiques hem fet història. Enhorabona.