Ell és l’autoritat

És el que té l’autoritat. Aquell que pot fer el que li ve en gana i pot tindre poder i arrastrar a la gent en tan sols un moviment, un crit de veu o una mirada, té un do especial, alguna cosa sobrenatural, té autoritat. Cinc colps de veu seguits per a posar-se en la butxaca al Nou Camp, això va tardar Bruce Springsteen. “Hola Barcelona” (x5) i 90.000 persones es van entregar a una voluntat col·lectiva irradiant d’il·lusió que va contaminar i embogir a tots durant 180 màgics minuts, inoblidables i de rock and roll pur i dur. Un 180 minuts que es multiplicarien per dos, al dia següent Bruce Springsteen va tornar a omplir el Camp Nou, és el primer artista que ho fa en la història.

De negre riguros amb les mans en l’aire i amb el seu mític No surrender, Springsteen va iniciar una nit que serà recordada com a màgica en la història musical de Barcelona. En tan sols 15 minuts, amb talls com Out in the street o Magic, va disposar de la voluntat de la gent de Barcelona, però això no és difícil. La relació entre Barcelona i Springsteen, de segur, que es situarà entre les mítiques relacions d’amor de la història, a l’altura de Hamlet i Ofelia, Helena de Troya i Paris o Ana Karenina i el Comte Alexei Vronsky…

La nit màgica, el feed back amb l’atmosfera i l’escenari pujaren uns quants graus més en cadascuna de les decisions preces pel de Nova Jersei. El contacte amb el públic, el repertori elegit i el no elegit (mítica la seua tria de cançons a través dels cartells entregats pels fans a peu d’escenari), la compenetració amb la E Street Band i les continues picades d’ullet a l’idioma català. No va parar de tindre gestos amb els fans, de picar les seues mans, d’apropar-se i engolir, alhora que incrementar, la passió que demostraren per ell. Minut darrere minut va demostrar la seua autoritat…perque al cap i a la fi és el cap, és The Boss, no?