Quan el ciclisme…torna a ser ciclisme…

Escric este text encara emocionat, embriagat per una nova etapa del Tour. Hui he retornat al 98, al 27 de juliol del 98. He fet un flashback i el meu cervell ha passat de l’Aspin al Galibier. He tornat a gaudir d’una gran manera de fer ciclisme que pareixia definitivament extinguida, superada per la racionalització excesiva de corredors com Armstrong, Ullrich o Indurain. Hui Ricardo Riccó – xaval em dona igual que no guanyes el Tour però tu ets un crack!!! – ha donat una exhibició de ciclisme del bó, sincerament m’ha emocionat, m’ha recordat a l’enyorat i desaparegut Pantani – Marco quanta glòria ens deixares-; Riccó ha tornat a fer del ciclisme un esport de llegenda. Hui Riccó s’ha enfundat el maillot de L’elefantino quan va picar i ridiculitzar al Galibier al sempre trist Jan Ullrich, hui Riccó ha pedalejat amb el mateix misticisme que ho feia el chava Jimenez, ha mirat la muntanya amb els mateixos pocs complexos que ho feia Fausto Coppi o el gran Bahamontes, ha agafat la bicicleta com ho feia Jose Manuel Fuente, ha tingut la garra de Virenque i l’ansia de Lucien Van Impe… hui Riccó ha entrat en la llegenda dels millors escaladors de la història. Hui Riccó m’ha fet recordar perquè vaig estar 6 hores fent cua per donar-li la ma a Pantani, hui m’han fet recordar perquè m’agrada tant el ciclisme….