Una Qüestió personal

Eren Falles de 2003, arribava a casa un poc fart del soroll dels masclets, els petards i el rebombori habitual d’estes dates estridents, alhora que festives per a molts valencians. Tot i les festes de Sant Josep, un univers que estranyament m’ha cridat l’atenció mai, el meu cap donava voltes a l’actualitat. El Consell iniciava una investigació més important de la situació dels albergs valencians després del desastre de La Todolella, Pablo Laso era destituït com tècnic de Pamesa… Vaig encendre la televisió àvid no se molt be de què, o simplement com a mecanisme absurd, com un habitual ritual superficial que executes a l’arribada a la casa. Però el ritual va passar de ser superficial a un colp important d’atenció. Un home entrava a un hospital rodejat d’un important grup de gent que l’insultava reiteradament: – Assassí!!  La Comunitat de Madrid, amb Esperanza Aguirre al capdavant com a presidenta i Manuel Lamela com a consejero de Sanidad, destituïa a la cúpula de l’hospital Severo Ochoa de Leganés, arran d’una denúncia anònima sobre “una pràctica d’eutanàsia massiva” amb fins a 400 suposats casos d’homicidi. El consejero, Manuel Lamela, va donar credibilitat a la denúncia. En el centre de l’huracà es va situar al coordinador del servei d’Urgències, Luis Montes. Este home era el que aquell allau de gent cridava assassí.

 

Gener de 2008. Va i el Tribunal d’Instrucció número 7 de Leganés decideix esta setmana que de pràctica massiva d’eutanàsia res de res, de negligència mèdica res de res, de falta de professionalitat res de res… Vinga i ara que?? De moment el que era consejero de Sanidad ja no ho és i el nou, un tal Juan José Güemes, assenyala que la decisió que es va adoptar en el seu moment de destituir al doctor Luis Montes com coordinador d’Urgències de l’Hospital Sever Ochoa de Leganés va estar “ben presa” i no es va deure a “causes disciplinàries”, sinó a “raons organitzatives”. Unes raons organitzatives que  segons ell es deu a que el servei d’urgències de l’Hospital funciona ara millor…Vinga!!! Anem a continuar rascant. Segons assegura CCOO en la seua branca de Sanitat de la Comunidad  de Madrid les urgències han empitjorat de manera dràstica des de la destitució de Montes, de fet hui he tingut accés a una carta de la defensora del pacient al Consejero de Sanidad el senyor Güemes, deixe uns fragments:

 Habiendo tenido conocimiento de la inundaciones acaecidas esta madrugada en la urgencias del Hospital Severo Ochoa de Leganes , queremos manifestarle nuestra repulsa ante lo que consideramos un abandono de una instalaciones de un hospital tan emblemático como necesario para la población de Leganes y recordarle que no es el único en Madrid en esta lamentable situación.Mientras la Sra. Aguirre y Vd. mismo , sacan pecho inaugurando hospitales (por cierto incompletos o solo la piedra) , mientras otros se caen a pedazos , La Paz, Ramón y Cajal, Doce de Octubre, Puerta de Hierro , Gregorio Marañon, con necesidad de una remodelación en alguna de sus instalaciones para que no se caigan, por dar un ejemplo el Hospital Clínico San Carlos , con obras que llevan años sin que se vea el final de estas etc. etc.Es bochornoso que los pacientes además de las largas esperas en urgencias tengan que pasar por la lamentable situación, de ser trasladados, y los pocos trabajadores tengan al colapso de las urgencias también que atender a este tipo de eventualidades, por unas circunstancias totalmente previsibles, por el deterioro.Le instamos a ocuparse de los problemas de estos centros y las necesidades urgentes de adecuación de las zonas mas deterioradas (…)

Atentamente, Carmen Flores (presidenta)

Y si busquem més que trobem?? És curiós rascant i preguntant a periodistes i gent de Madrid m’asseguren que darrere de tot açò podria estar…la privatització. La defenestració i deixada d’un servei, l’ abandonament a la seua pròpia sort fins que el seu funcionament siga irresistible podria ser l’excusa perfecta per a privatitzar este servei??? Per a cedir-lo a determinats interessos???Tal vegada la clau d’este procés, basat en misterioses denuncies anònimes, hi ha que buscar-lo en la sanitat privada. Es difon com qui no vol el dubte entre els pacients, s’escampa la por entre els professionals i el més miserable de tot es juga amb els sentiments dels familiars dels malalts per diners. Espero que això no siga així.

I Esperanza que ha dit de tot açò?? Doncs que ella no te res personal contra els metges…

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E,

 

VINC D’UN PAÍS SENSE NOM

Sempre m’ha cridat l’atenció, i molt, la sociologia, la forma de ser i sentir dels valencians. Moltes vegades he intentat explicar a d’aquells amics de fora el perquè del nostre caràcter, les nostres lluites i la nostra manera de ser però al remat ho he deixat per impossible, tal vegada perquè jo no m’explicava be, perquè ells no m’entenen o perquè és impossible d’explicar…. Serà perquè ni els propis valencians sabem el que volem, d’on venim, ni cap a on caminem com a poble…si alguna vegada ho hem fet. Però recentment vaig viure una situació que em va tornar a fer reflexionar al voltant de nosaltres mateixos (Nosaltres els valencians).

 De quan en quan m’agrada viatjar a l’illa de Mallorca, allí gràcies a bons amics vaig tindre l’oportunitat de gaudir d’uns quants de dies d’esplai i de la tranquil·litat que et contagien els mallorquins (especialment els de sa part forana). En un d’aquestos moments vaig tindre una conversa distesa amb una persona, la qual amb sense voler em va ficar en un embolic… El meu interlocutor després d’uns minuts d’amena xerrada em va preguntar: - I tu d’on vens? La meua resposta va ser la habitual “de Torrent, un poble del País Valencià”…. 

Als valencians ens agrada la pólvora, un art autodestructiu de segons, d’explosió i exteriorització estrident, però que per a nosaltres duu el significat de l’alegria. Esta és, tal vegada, una bona metàfora del nostre caràcter. Ens agraden les traques. Traslladat a la vida significa que una societat normal ens pareixeria avorrida. Ens barallem per noms, banderes, idiomes i fins i tot per l’origen i la forma de fer la nostra gastronomia. Som així, com una bona traca, una gran mascletà que cada vegada sona més fort, que acaba amb un terratrèmol espectacular que sembla la fi del món i que és predecessor de la tranquil·litat. Però que al dia següent, al cap d’un temps es torna a repetir i torna a sonar més fort. Els nostres embolics socials i d’indentitat no paren, les traques continuaran sonant, cada vegada més fort, i no és veu el final, tal vegada perquè és així com ens agrada viure.

 

Vaig deduir un caire de estranyesa en la cara del meu interlocutor a la meua resposta. “Ets el tercer valencià que conec i els tres m’heu dit un nom distint de la vostra terra”. Aquella contestació em va paralitzar per un segons. No ho amague, em va deixar sense paraules. Però després d’un segons de reflexió em vaig quedar mirant-la i no ho vaig dubtar: “Tal vegada, perquè jo vinc d’un país sense nom…”