Entre todos lo mataron y él sólo se murió

Els que hem coneixen, coneixen també la meua gran passió pel ciclisme. Mística, esforç i bellesa plàstica serien els termes que usaria per definir un esport considerat èpic històricament, però que, tal vegada, ara és el que té pitjor imatge pública davant una societat que li encanta culpabilitzar, assenyalar als roïns i passar de negre a blanc amb una facilitat extrema. Alguns dels meus millor records d’infància tenen com a protagonista este meravellós mon de les dos rodes; si, exactament meravellós perquè per a mi segueix sent un esport meravellós.

Els inicis per la meua passió pel ciclisme es remunten a aquells estius clavat davant la televisió suant més que el propi “Miguelon”, patint davant les 21 curves en forma de ferradura del no menys mític Alpe d’huez, i els atacs bestials, però a la mateixa vegada ineficaços, dels Chiapucci, Bugno, Zülle o el gran Tony Rominger al gegant de Villaba. O com no recordar les vesprades de maig, primaverals i amb pol·len amb tota la seua efervescència a l’aire, gaudint de les cavalcades bestials de Lale Cubino a Itàlia a Fiuggi o Monte Sirino, o la conquesta del sempre temible Sestriere per part d’ Eduardo Chozas i el gran Miguel als anys 91 i 93 respectivament, emulant, tots tres, al ja desaparegut asturià Jose Manuel Fuentes “Tarangú”. Tots estos records formen part de la meua infància, perquè malgrat la meua passió pel futbol i pel meu VCF, per a mi la paraula esport, en la seua plenitud i essència, la representa el ciclisme. Un esport configurat pedalada a pedalada, llegenda darrere llegenda, gota de sudor damunt altra gota de suor. Perquè ara on queda la llegenda del Gran Canibal Eddy Merck? –per a mi el millor esportista del segle XX-; on situem l’esperit de garra de Fausto Coppi?, o inclús s’oblidem d’aquells que es varen deixar les vides a la carretera? Com ara la mort de Tom Simpson al Mont Ventoux, una de les cimes més terribles del mon (aquells que han tingut la sort de escalar-la compten que alguna cosa t’atrapa al teu interior, l’aire desapareix dels teus pulmons de la mateixa forma que la vegetació desapareix de les teues pupiles, i els teus ulls descriuen un paisatge desèrtic, propi dels teus somnis més terrorífics). La mort de Simpson al 1967, junt a la de gent com Fabio Casartelli al Tour de 1995, o la de Manolo Sanroma a Catalunya el 1999, han lluït d’un brillo místic de poesia i mort este esport, cosa similar al que Hemingway experimentava al contemplar una correguda de bous.

 

Comença el Tour, i comença amb el major escàndol en la història d’este esport. Perquè malgrat que ara no estiga de moda, a mi m’agrada el ciclisme, i continue veient-lo com aquell xiquet que contemplava amb passió les gestes del gran Indurain amb la il·lusió de ser periodista algun dia per a poder contar-les.

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

"Assumiràs la veu d’un poble…"

Una de les meues grans passions és la meua terra, les seues gents, la seua història. Un dels meus poetes favorits, Vicent Andrés Estellés, assegura a un dels seus poemes: “Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble”. Estellés és conegut per el poeta dels sentiments, i este periodista burjassoter, plasma la necessitat que tenim els comunicadors d’assumir la veu del nostre poble, i per tant la seua història. Este cartell de Renau representa un dels icons més importants del cartellisme valencià modernista. La València republicana va encarregar a Josep Renau, un dels cartellistes més importants de l’època, este dibuix per promocionar la inauguració de la mítica piscina balneari de les arenes, un lloc ara venut a l’especulació urbanística del nostre litoral. El cartell representa per tant una part important de la nostra història, i per a mi un gran record personal i sentimental.

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.

El meu primer comentari d’este blog, como no podia ser d’altra manera, va dedicat a un sentiment. Un dia Vujadin Boskov va afirmar que “Futbol és futbol”; d’esta frase, que alguns lumbreres han utilitzat en moltes ocasions per a parlar-ne d’este esport, es pot deduïr alguna cosa més. Jo afirme que futbol es passió, poques coses en la vida fan a les persones oblidar-se de tots aquells problemes que tenen en la vida, tan sols pel fet de veure triomfar a onze jugadors, i que volen que els diga, això és molt gran. Jo me n’alegre de veure a 50.000 animes esclatar d’alegria, descriure un somriure en la cara, besar al seu fill/a o home/dona o pare/mare, o mirar amb certa complicitat al que tens al costat sense conèixer-lo de res, pel simple fet que un cuir traspasse un línea. A d’aquells que diuen que este esport de “masses” és per a paletos, els diré ben fort si jo sóc un Paleto!!! Visca el futbol!!!!!!!!!!!

“Assumiràs la veu d’un poble i seràs per sempre poble” V.A.E.