Resaca electoral…

Vaig i torne. Sue i agafe una tovallola per secar-me la suor producte dels primers alts graus d’un estrany mes de juny que ens deixa elevades temperatures. Mire al meu voltant, pense i repense, em cabrege i em torne a cabrejar. El cos s’acostuma…que collons!!! no m’acostume a d’alguns polítics ¿valencians?. Política de tercera divisió, panda de golfos i lladres, sensevergonya, mal educats, corruptes, apàtrides acabats d’arribar més preocupats per ser ministres d’un govern estrany, encorbatats i especialment “entrajats”, miserables, odiadors del vostre País, afortunats en loteries, odiats pels vostres, considerats, tan sols considerats, per aquells que viuen al centre d’una meseta llunyana. Ja em teniu fins al collons!!! Els uns i els altres.

Nadal de tradicions

Hui una nadalenca, com no podia ser d’altra manera, així també caic en la temptació hortera de parlar del Nadal…

Sovint les grans festivitats, com el Nadal, amaguen darrere tradicions seculars culturals dels pobles que són oblidades, desapareixen o ignorades per desconeixement de la gent. El nostre País ha viscut i crescut secularment dins d’una cultura i tradició d’arrel cristina innegable que ha impregnat part de les nostres tradicions més antigues i que ens ha donat part del segell que tenim com a poble. El misteri d’Elx, la Muixeranga d’Algemesí o la Foguera de Sant Antoni de Canals són, tan sols, alguns dels exemples més propers que tenim al País Valencià però que s’estenen també al Principat i a les Illes Balears.

I el Nadal ens deixa una d’eixes perletes d’una de les tradicions, El Cant de la Sibil·la, un anunci de la fi del món. És el drama més antic que ningú coneix, tan sols sabem que ja es cantava a Ripoll el segle X. Sembla que deriva de les homilies nadalenques que volien convèncer els descreguts del retorn de Crist. Fins al segle XIII es cantava en llatí però poc a poc es va anar adaptant al català, a l’occità i al francès.

 

Aquest drama litúrgic i de cant gregorià s’interpreta a tot arreu dels Països Catalans. El Cant de la Sibil·la es representa regularment a Ontinyent des de l’any 2000, any en que es representà dos vegades, gener i desembre. Es celebra el 22 de desembre a les 20.30h tots els anys. A Ontinyent, apart del Cant de Sibil·la, s’interpreta també la Dansa de la Mort, realitzada pel Grup de Danses Ontinyent. També el podem escoltar esta nit a les esglésies de Mallorca (entre les quals destaca la catedral de Palma) i l’Alguer. Es té notícia de la seva interpretació durant l’edat mitjana a moltes seus de la Corona d’Aragò (entre les quals Barcelona, Girona, Vic, Montpeller i Tarragona) on es conserven fragments del text. A més, n’existeixen versions en llatí i provençal.

Actualment el cant s’ha recuperat en bastants poblacions de les nostres terres, sempre a partir de les restes trobades, especialment a partir del Cantorale Mallorquí del segle XV, però també dels escrits de les Catedrals de Vic, Girona i València. De tot el conjunt de sibil·les cantades en la nostra llengua, la més evolucionada és la de la Catedral de Mallorca. També cal destacar les que es representen en Gandia, Sueca, Algemesí i, com no, Ontinyent.

 

EL CANT DE LA SIBIL·LA A LA SEU DE PALMA

Guillem

Burjassot ha acollit, gràcies a l’organització de la gent de Maulets, l’acte antifeixista de record de les víctimes de la dictadura franquista i de Guillem Agulló, mort a l’Abril de 1993 a Montanejos per un grup d’assassins neofascistes. Des dels anys 70 la ciutat de València, i la resta del País Valencià, han viscut la total permissió que la ultradretà valenciana (en les seues diferents i variants vessants polítiques) ha tingut per part dels poders públics (PP i PSOE) per amenaçar, i realitzar els seus acte criminals sense tindre cap resposta judicial.

Miquel Grau, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Intersindical Valenciana, Bloc Nacionalista Valencià, Guillem Agulló, Esquerra Republicana del País Valencià són, tan sols, alguns del noms que estan dins d’una llarga llista macabra d’actes assassins de malparits i desgraciats que s’amaguen dins d’una suposada democràcia que res fa per fer justícia i protegir els drets de les persones. Una bona part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d’extrema dreta ha estat i està viva al País Valencià, i com és d’important això encara hui per a interpretar la realitat que ens envolta.

El nostre País és un cas insòlit en l’Europa democràtica, estos casos de feixisme són ignorats pels poders judicial, parlamentari i executiu. Estan silenciats per uns mitjans de comunicació que en altres indrets de l’Estat qualifiquen terrorisme allò que passa igualment a les nostres comarques, i que ilegalitzen partits per no condemnar assassinats…Per cert, per què encara no han condemnat l’assassinat de Guillem Agullò ni PP ni UV…?

 

Guillem Agullò ni oblit, ni perdò!

INQUIET

Sovint les coses més xicotetes acaben convertint-se en grans. Tal vegada, no en dins d’un àmbit relacionat amb la grandària, però si per la seua vàlua. Han passat quatre anys i podem treure una conclusió: hem aprés a fer l’Inquiet. Este meravellós invent, que de manera furtiva s’ha col·lat en cadascuna de les nostres vides i que sense adonar-nos ens ha donat alguns mals de cap, ens ha fet sentir-nos especials, tant de manera individual com col·lectiva. I ho som perquè ningú mai s’havia atrevit a fer el que nosaltres fem. Hem estat els primers en atrevir-se, no tan sols a fer un festival de cinema en valencià, no tan sols a fer-lo des d’un poble de l’horta sinó també, a fer cinema amb una concepció cultural i de PAÍS extraordinària que ens ha portat a tindre reconeixements de tots els territoris de parla comuna (dels TRES governs de signe polític diferent), i el que és més important, de gran part de la societat valenciana mitjançant els mitjans de comunicació.

Tota la gent que ha fet possible l’Inquiet (des de tots aquells que ajudaren de valent en aquella aventura de la primera edició fins als professionals de la quarta) deguem de sentir-nos orgullosos per haver estat capaços de fer història. Açò pot sonar grandiloqüent, vanitós o fins i tot fanfarró, però xics i xiques hem fet història. Enhorabona.

Ell és l’autoritat

És el que té l’autoritat. Aquell que pot fer el que li ve en gana i pot tindre poder i arrastrar a la gent en tan sols un moviment, un crit de veu o una mirada, té un do especial, alguna cosa sobrenatural, té autoritat. Cinc colps de veu seguits per a posar-se en la butxaca al Nou Camp, això va tardar Bruce Springsteen. “Hola Barcelona” (x5) i 90.000 persones es van entregar a una voluntat col·lectiva irradiant d’il·lusió que va contaminar i embogir a tots durant 180 màgics minuts, inoblidables i de rock and roll pur i dur. Un 180 minuts que es multiplicarien per dos, al dia següent Bruce Springsteen va tornar a omplir el Camp Nou, és el primer artista que ho fa en la història.

De negre riguros amb les mans en l’aire i amb el seu mític No surrender, Springsteen va iniciar una nit que serà recordada com a màgica en la història musical de Barcelona. En tan sols 15 minuts, amb talls com Out in the street o Magic, va disposar de la voluntat de la gent de Barcelona, però això no és difícil. La relació entre Barcelona i Springsteen, de segur, que es situarà entre les mítiques relacions d’amor de la història, a l’altura de Hamlet i Ofelia, Helena de Troya i Paris o Ana Karenina i el Comte Alexei Vronsky…

La nit màgica, el feed back amb l’atmosfera i l’escenari pujaren uns quants graus més en cadascuna de les decisions preces pel de Nova Jersei. El contacte amb el públic, el repertori elegit i el no elegit (mítica la seua tria de cançons a través dels cartells entregats pels fans a peu d’escenari), la compenetració amb la E Street Band i les continues picades d’ullet a l’idioma català. No va parar de tindre gestos amb els fans, de picar les seues mans, d’apropar-se i engolir, alhora que incrementar, la passió que demostraren per ell. Minut darrere minut va demostrar la seua autoritat…perque al cap i a la fi és el cap, és The Boss, no?

Sempre plou quan no hi ha escola!!!!

1. Em comenten que l’alcaldessa de Torrent, Maria Jose Català, està prou “dividida” en la seua doble tasca, la de presidenta del consistori de Torrent i Diputada al Congreso español. També em compten que això pot portar-li algun mal de cap… sort alcaldessa i recorda que de la gran pujada, la gran baixada.

 

2. Què divertit és el món del govern valencià!!! Caps de premsa que no els agrada el seu lloc i busquen altres responsabilitats de menys competències, més diners i per supost menys treball clar. Ah!!…i fins i tot ex cap de premsa d’ex consellera zaplanista que prepara un llibre, segons ell al voltant “de la corrupció informativa”. Què voldran dir amb això??? S’atreviran a publicar-lo….?

 

3. Per La Marina corre la dita castellana aquella de… “poderoso caballero, don dinero”. Imagine que serà la mar i l’afable i acollidora forma de ser d’estos valencians tan peculiars…o millor dit dels seus polítics. Després de la moció de censura de Dénia…es podria estar preparant un altra…. apostem???

 

PD: De totes maneres, d’això últim saben molt a l’horta de València, concretament a la vora de l’Albufera…i després s’extranyen de coalicions postelecorals…ai mare!!!

Cantautors a Torrent 2008

Ara una d’actualitat. Deixem de banda l’opinió per recomanar-vos que este dissabte us passeu per un lloc fantàstic amb un bon ambient. La gent del col·lectiu El Safranar de Torrent organitza un any més el Festival de Cantautors de Torrent. Ho fan al Parc de Trenor -lloc que debeu visitar sense excusa- amb un cartell de luxe. L’incombustible Miquel Gil, el socarrat Feliu Ventura i una nova promesa lleidatana Meritxell Gené. Em costa que han tingut que lluitar prou amb el govern de Maria José Català (PP) per a incloure este esdeveniment dins del programa oficial de les festes de la població. Així que no ens ho podem perdre.

 Sort amics i per molts anys més!!!

CANTAUTORS A TORRENT 2008

Diumenge 20 de juliol, 22:30 hores
Hort de Trénor, Torrent (l’Horta-Sud)

Quan el ciclisme…torna a ser ciclisme…

Escric este text encara emocionat, embriagat per una nova etapa del Tour. Hui he retornat al 98, al 27 de juliol del 98. He fet un flashback i el meu cervell ha passat de l’Aspin al Galibier. He tornat a gaudir d’una gran manera de fer ciclisme que pareixia definitivament extinguida, superada per la racionalització excesiva de corredors com Armstrong, Ullrich o Indurain. Hui Ricardo Riccó – xaval em dona igual que no guanyes el Tour però tu ets un crack!!! – ha donat una exhibició de ciclisme del bó, sincerament m’ha emocionat, m’ha recordat a l’enyorat i desaparegut Pantani – Marco quanta glòria ens deixares-; Riccó ha tornat a fer del ciclisme un esport de llegenda. Hui Riccó s’ha enfundat el maillot de L’elefantino quan va picar i ridiculitzar al Galibier al sempre trist Jan Ullrich, hui Riccó ha pedalejat amb el mateix misticisme que ho feia el chava Jimenez, ha mirat la muntanya amb els mateixos pocs complexos que ho feia Fausto Coppi o el gran Bahamontes, ha agafat la bicicleta com ho feia Jose Manuel Fuente, ha tingut la garra de Virenque i l’ansia de Lucien Van Impe… hui Riccó ha entrat en la llegenda dels millors escaladors de la història. Hui Riccó m’ha fet recordar perquè vaig estar 6 hores fent cua per donar-li la ma a Pantani, hui m’han fet recordar perquè m’agrada tant el ciclisme….

C’est le tour

Comença el Tour de França, una edició més de la millor i més publicitaria carrera del món del ciclisme. Els amants del ciclisme esperem este moment com un ritual més del mes de juliol, ens endollem davant la televisió per veure competir als millors ciclistes…..loaskijdlañskjdf…..un moment… els millors ciclistes???  No, no estan els millors ciclistes, un irreductible grup de professionals ha estat exclòs de la millor carrera del món. El millor cicliste de l’actualitat el pinteny Alberto Contador no podrà lluir el dorsal 1 de guanyador de la passada edició.

 

A este 2008 l’organització del Tour de França ha preparat un escenari modern. O això diuen els entesos. A mi no m’agrada. Trobe a faltar un pròleg que done més espectacularitat a l’eixida, trobe a faltar una cronoescalada que reflecte l’estètica més pura de l’escalador en la lluita contra si mateix i contra el temps, i perquè no també trobe a faltar una crono per equips. Él que si que m’agrada és l’aparició dels pirineus abans dels Alps, sempre he sigut un clàssic en este sentit i trobe que el Tour s’ha de correr a l’inrevés de les manetes del rellotge…serà el record negre del 96.

 

Esta edició del Tour em recorda a la del 99, la primera que va guanyar Lance Armstrong. Molts noms damunt la taula però cap favorit. L’únic guanyador que prendrà l’eixida serà Oscar Pereiro. Cadel Evans, Valverde, Menchov, Shleck, Sastre, Cunego o Riccó semblen ser els grans favorits, d’estos 7 estarà segurament el guanyador.

 

Absència de Contador

No vaig a extendre’m massa en analitzar allò que es ve comentant des de principi d’any, seria tornar a reiterar el mateix. Però un apunt per als que no segueixen l’actualitat del ciclisme des de les seues clavegueres. Saben vostes que l’entitat que organitza el Tour de França ASO ha comprat el 49% de les accions  a Unipublic de La Vuelta a España…. Volen una aposta meua? Ahi va… Enguany La Vuelta tindra un cartell de luxe, molt bo, millor repercusió internacional amb l’ajuda d’un grup de francesos que s’incorporen al marketing i venda d’imatge, i Contador farà una gran carrera. (MES) L’any que ve Contador correrà el Tour com (segurament) l’únic espanyol que ha guanyat les tres grans voltes i com a heroi internacional (que no vaja com a campió olímpic també). (MES) En dos o tres anys, La Vuelta es tornarà a correr a l’Abril…volen apostar amb mi a que no me equivoque? Com diria un amic meu… c’est le tour…i el diners que collons!!!!

 

PD: Amic Alberto, no et fies dels que al setembre et pegaran colpets a l’esquena…alguns han comercialitzat amb tu.

Es tanca un porta….queda el record

Feia temps que no parava per ací…hui no m’he pogut resistir. La vida del periodista té com a metàfora la d’un espectador de cinema, la d’un gran espectador de cinema. Tenim sempre davant dels nostres ulls multitud d’esdeveniments/fotogrames que ens passen per davant sense tindre temps, la majoria de les vegades, a analitzar-los, a gaudir-ne d’ells, o perquè no…a enamorar-te. Però una vegada al cap de les mil apareix aquell fotograma/esdeveniment que t’enxisa, et fa reflexionar i recordar-lo durant molt de temps.

 

Esta temporada i la passada he tingut el gran privilegi de cubrir de prop la informació de l’equip d’elit de futbol sala de València, l’Armiñana València. Hui, després d’una bona temporada esportiva, es confirma la seua renúncia a la plaça federativa a la màxima categoria del fútbol sala espanyol, els despatxos a València tornen a manar per damunt l’esport. Les raons moltes…no ho dubteu, però de moment no tinc moltes ganes d’analitzar-les, tal vegada me les reservaré per a mi durant molt de temps (caldrà que alguns reflexionen començant pels poders públics valencians, alguna cosa fa olor a podrit ací i “encara” no l’entenc…).

 

Hui i sempre em quede amb el record i l’agraiment. El record de grans moments professionals i personals viscuts, no oblidarem mai Bilbao, els gols narrats i la tornada a la Divisió d’Honor. I l’agraiment a totes aquelles persones que van fer possible que vivirem esta experiència, als membres del club, plantilla, cos tècnic…. que ens tractarem com uns més. Es tanca una porta però queda el record. Gràcies.